Un amor hacia todo me atormenta

Miguel Hernández

Miguel Hernández es casi el único poeta que ha sacado una

gran lección de sus raíces, que ha recibido de su infancia

y de su tierra la savia necesaria para alimentar su obra

Claude Couffon

Explicar la vida de Miguel Hernández sempre és una aventura; i ho és perquè el seu perfil trenca motlles i desafia normes i estadístiques. És un cas veritablement excepcional tant com a escriptor com a home. També ho és perquè darrere la construcció del seu relat biogràfic hi ha una tasca de rescat i de desbrossament, d’allunyament dels tòpics que el van convertir en una bandera, un màrtir i un trist poeta-cabrer. Retornar-lo al seu estat natural, a la seva condició de militant apassionat de la vida, net de llegendes, és la tasca que assumeix el nostre espectacle, amb el propòsit d’enamorar l’espectador a través del recorregut vital d’un poeta que, en només dotze anys de producció, va justificar plenament el seu ofici deixant als editors futurs quatre mil pàgines de paraules beneïdes.

Miguel Hernández va morir molt jove, però en aquells 31 anys de vida va traçar un recorregut sense precedents en la història de la literatura contemporània. Va aconseguir esdevenir un poeta necessari, tal com el definia Antonio Buero Vallejo, en un temps convuls, dividit, per a ell, entre sis anys de República, desenganys i esperances, i sis anys més de guerra ferotge i de presons perpetrades pel franquisme.

Com acostuma a passar amb els clàssics, hi ha infinites respostes a la pregunta Per què tornar a Miguel Hernández? En primer lloc, perquè als clàssics no s’hi torna, sinó que s’hi roman; en això consisteix, precisament, el fet de ser clàssics.