Traïció, de Harold Pinter, és una obra ben coneguda i freqüentment representada a tots els escenaris del món, inclosos els de la ciutat de Barcelona. Però tot i l’èxit de públic que acostuma a acompanyar les posades en escena de Traïció, el text de Pinter, Premi Nobel de Literatura l’any 2005, com tota la seva obra, no és el d’un text dirigit a l’entreteniment, sinó a la reflexió profunda sobre el nostre humanisme a partir de la nostra quotidianitat, de la dissecció de la mateixa. Com va dir l’Acadèmia sueca a l’atorgar-li el Nobel: A les seves obres Pinter descobreix el precipici que hi ha sota la xerradissa quotidiana, forçant l’entrada a les habitacions tancades de l’opressió.

Doncs això mateix és el que Pep Tosar busca i vol reflectir en la seva versió de l’obra pinteriana, fugint de qualsevol intenció que la pugui convertir, senzillament, en una posada en escena sobre un triangle amorós. Hi ha un trio amorós, el punt de partida és un clixé, però, què és la traïció? Què podem considerar com a traïció? Quan hem traït i quan ens han traïts? És una conducta o és un estat de l’ànima? Aquestes preguntes sense resposta i sense solució concreta o correcta, que només porten a la reflexió i a més preguntes són el que converteixen Traïció en un clàssic contemporani que pot ser interpretat des de molts punts de vista.