El cabaret, com aquell joc de miralls de fira que ens va fer veure Bob Fosse, el 1972, que deformava la imatge fins a fer-la monstruosa i abraçable, continua sent avui un espai possible per mirar-nos.

Tanmateix, en un present travessat per la IA i la capacitat de recrear allò que no és, l’abraçada a la realitat espantosa queda subjugada a l’invent d’una aparent realitat que camina en una direcció completament oposada a la veritat.

Noli me tangere proposa un retorn al cabaret com a espai de reflexió i de burla sobre nosaltres mateixes: sobre el desig de ser, de semblar, de convèncer.

Un director que viu mig retirat —o sense el “mig”—, prepara la seva darrera aparició. Té la sensació que encara li queda alguna cosa a dir. Vol parlar amb franquesa sobre ell mateix, sobre la seva veritat atropellada durant dècades, assessorat per qui ha estat el seu assistent durant els darrers vint anys. La construcció d’aquest relat es veu sorpresa per l’aparició de La Flama: és ell qui crida la inspiració o és la llum qui l’assalta?

Entre textos, improvisacions i cançons, es construeix el reflex d’una societat que pretén ser allò que somia d’ella mateixa, deixant de banda les seves limitacions. Una recerca de la joie de vivre en temps de guerra, de conflictes interiors i de pallisses socials i emocionals.